CATXALOT (Physeter macrocephalus)

És el cetaci dentat (en oposició amb els cetacis amb barbes, com les balenes) més gran del món. Els mascles poden arribar a medir 18.3 m (57 tones), però les femelles no sobrepassen els 11 m (24 tones).

Distribució
La seva distribució és cosmopolita. Els mascles recorren els oceans de l'Àrtic fins l'Antàrdia, i les femelles i les cries solen permanéixer en aigües més temperades (50º S - 40º N). S'alimenten normalment de calamars, des de pocs cm a més de 10 metres de longituds, però també mengen pops i peixos demersals. S'estima que un mascle adult pot arribar a ingerir 1 tona d'aliments al dia. Les seves immersions en busca de les seves preses són profundes, 500 - 700 m i duren una mitja de 40 minuts, encara que s'han descrit immersions de 90 minus de duració a més de 2000 m de profunditat.

Cicle biològic
Les femelles arriben a la maduresa sexual al voltant dels 13 anys i els mascles als 15 - 20 anys, encara que no són socialment adults i no es reprodueixen fins els 25 - 30 anys. Durant aquest interval de temps els mascles solen abandonar el grup familiar per agrupar-se amb altres joves del seu mateix status fins poder competir amb els mascles reproductors.

L'aparellament sol donar-se a l'hivern en aigües tropicals. Després de 14 - 15 mesos de gestació neix una cria de 3.5 - 4 m que pesa 500 - 1000 kg. La lactància dura normalment d'un a dos anys i el periode entre parts sol ser de 3 a 5 anys.

Es creu que els catxalots tenen una esperança de vida de 60 - 70 anys.

Senyals acústiques
El seu cap pot representar més del 30% del pes de l'animal i més de ¼ de la seva longitud total (d'aquí l'origen del seu nom en llatí macrocephalus). En el seu interior es troba una cavitat enorme que conté l'órgan d'espermaceti, el qual està format per una cera especial, la funció de la qual està associada a la producció i l'amplificació de sons pel seu us en la ecolocalització, el seu sistema sonar biològic.

El sistema sónar del catxalot és un dels més potents de tots els cetacis. Inclou l'emissió de sons pulsats anomenats "clicks". L'energia dels clicks es distribueix en una finestra acústica que s'extén de pocs Hz fins 30 kHz amb una intensistat que supera els 230 dB re 1 uPa a 1 m (equivalent a la intensitat del soroll produït per un avión a reacció concentrat en uns milisegons). No obstant, la major part de la senyal es concentra al voltant dels 15 kHz en un feix altament direccional que utilitza per detectar les seves preses. Dades recents estiment que un sol d'aquests clicks permet a un catxalot localitzar un calamar de 25 cm a uns dos kilòmetres de distància.

Dels cetacis actuals el catxalot és el més antic i es troba en la seva forma actual desde fa més de 25 milions d'anys. Segurament per aquesta raó, el seu sistema de fonació és el més complexe, però paradògicament les senyals acústiques que produeix presenten característiques físiques molt senzilles que tenen un doble funció: comunicació a llarga distància i ecolocalització.

El catxalot produeix diferents convinacions de clicks:

Flash	"clicks usuals": els produeix durant tota la immersió i aquests representen el 80% de totes les seves emissions acústiques. S'han demostrat que les seves característiques eren compatibles amb la percepció a gran escala de l'entorn. A part d'aquesta funció, la convinació de les seqüències individuals de clicks garantitza la coherència del grup social i la optimització de la búsqueda d'aliments. Els mecanismes de comunicació vocal en aquesta espècie s'assemblarien als que regeixen la transmissió d'informació percutida (a través de tambors) de les tribus del Senegal.
Flash	"creaks": és una successió molt ràpida de clicks. Semblen ser el sistema complementari dels clicks usuals en el procès d'ecolocalització, permetent un anàlisis fi de l'entorn a curta distància.
Flash	"codes": són una successió rítmica curta de diversos clicks. Donal que s'han observat en àrees on concideixen grups socials (femelles, mascles i cries) s'especula que els codes tenen algun paper en la comunicació.

L'aire penetra per inhalació voluntària per l'espiracle. Mentres la major part està destinada als pulmons i per tant l'aire es dirigeix per la tràquea, un volum considerable permet reomplir el sac frontal, una veritable bossa d'aire, per un conducte nassal dret. Uns esfínters musculars propulsen l'aire a través del Museau de singe pel conducte nassal esquerre permetent la producció d'un so pulsat anomenat click. Degut a la presència d'una altra bossa d'aire, el sac distal, situada just per davant del Museau de singe, aquest click està reflexat cap endarrera i es propaga per l'espermaceti. Una segona reflexió contra el sac frontal envia de nou el clic cap endavant, projectant el so amplificat i focalitzat pel passatge a través de les masses grasses del junk, al medi extern. Tot aquest procès dura només uns milisegons i es repeteix rítmicament fins que no queda aire al sac frontal pel conducte nassal dret.

Els catxalots i la contaminació acústica
Des de principis del s. XVIII fins el 1985 (i 1988 a Japó), la principal amenaça que aquesta espècie sofria era la caça a gran escala per l'oli que s'extreia de l'órgan d'espermaceti.

Actualment, la seva caça està prohibida en tots els països, però encara segueixen presents algunes amenaces com les col·lisions amb vaixells, la contaminació química i /o inorgànica i especialment la contaminació acústica.

Els catxalots viuen en grups socials estables, la cohesió dels quals es basa en la comunicació acústica entre els individus que el composen (normalment de 15 a 20 animals). Les seves senyals acústiques es poden propagar fins 10 - 15 km en funció de l'estat del mar. Tots els membres d'un mateix grup es distribueixen espacialment en funció d'aquesta distància per cobrir una major àrea de caça sense perdre el contacte acústic: cada un ha de poder escoltar i analitzar la informació que emet el membre més allunyat. Qualsevol font sonora artificial que prodria interferir amb el seus intercanvis acústics reduiria les distàncies entre els seus membres, així com les probabilitats de trobar les seves preses. Desgraciadament, les majors fonts de contaminació acústica produïdes per l'home coincideixen amb el rang de freqüències produït pels catxalots i en alguna regió s'ha pogut observar una pèrdua de la seva sensibilitat auditiva, directament associada amb l'augment del número de colissions amb el tràfic marítim.

El paper fonamental d'aquesta espècie en la cadena alimentària es veu aquí amenaçat: el desplaçament d'una àrea determinada o la extinció d'una població correspondria amb un desequilibri generalitzat i irreversible de tot l'ecosistema, ja que supondria la multiplicació incontrolada de les seves preses (els calamars) a raó d'una tona d'individus per dia per catxalot desaparegut.

A més d'una interrupció continua de les seves activitats vitals, evaluar l'impacte real de la contaminació acústica en els catxalots, com en altres cetacis en general, així com els traumes que d'ella se'n deriven, no és una feina trivial. Requereix un esforç continu d'investació, la convinació de moltes disciplines científiques i la participació activa de la societat que, amb la seva col·laboració, converteixen la conservació dels cetacis en pas obligat per retornar al mar el seu equilibri natural.