El concepte de contaminació acústica no implica necessàriament una patologia que pot derivar en trauma acústic. Qualsevol so a un nivell determinat pot resultar contaminant si impedeix o dificulta a l'animal receptor la bona recepció dels ecos sonar o de les senyals acústiques de comunicació d'un grup social.

Els nivells de contaminació d'un so particular i el seu impacte morfològic i fisiològic depenen del temps d'exposició i de la intensitat de la senyal rebuda.

Es poden dividir els traumes relatius al soroll en dos casos: els impactes letals i els subletals. Els impactes letals són aquells que provoquen la mort immediata del subjecte exposat directament a una emissió sonora intensa.

Els impactes subletals representen els casos on la pèrdua auditiva és deguda a una exposició de sons perceptibles, i s'anomenen traumes acústics. En aquests casos, algun so excedeix el límit de tolerància de l'oïda. Bàsicament, si qualsevol mamífer pot sentir un so, aquest so a un nivell determinat, pot lesionar l'oïda causant una reducció de la seva sensibilitat. El nivell mínim al qual un so pot ser percebut s'anomena el nivell llindar d'audició.

Si un individu necessita una intensitat significativament major que la habitual per la espècie, per percebre una freqüència en particular, apareix un dèficit auditiu marcat per un canvi del nivell llindar.

Qualsevol soroll a un nivell suficient canviarà el llindar auditiu, mentres que uns sorolls diferents, produïts al mateix nivell, no provocaran canvis equivalents.

La qüestió és saber si una emissió rebuda produeix una pèrdua temporal o permanent del llindar.

El mecanisme de pèrdua temporal de l'audició per una freqüència determinada i un temps d'exposició determinat, implica unes lesions de les cèl·lules ciliades de l'oïda interna. Els periodes de recuperació poden variar d'algunes hores fins vàries setmanes segons els individus. Però, unes exposicions repetitives a fonts sonores sense que es produeixin els periodes adequats de recuperació, poden causar canvis permanents i aguts del llindar. La durada d'un canvi del llindar d'audició està en directa relació amb la durada i la intensitat de l'exposició.

L'examen de les cèl·lules de la còclea (oïda interna) permet determinar el nivell de canvi del llindar auditiu i les freqüències afectades corresponents.

La dificultat resideix en l'obtenció d'oïdes fresques, extretes immediatament després de la mort de l'individu per evitar els efectes de l'autolisis (descomposició orgànica post-mortem) que impediria la lectura correcta de les lesions, així com en seguir un protocol d'anàlisis complex i rigurós.

Així mateix, la sensibilitat a determinades freqüències de l'oïda d'un cetaci es pot estudiar amb mètodes electofisiològics a través de l'anàlisis dels potencials evocats registrats des de la superfície cranial. En altres paraules, si un animal sent un so, el seu cervell registrarà aquesta vibració com un impuls elèctric que es pugui detectar amb simples electrodes disposats amb ventoses a la superfície del crani. Aquests polsos elèctrics reben el nom de potencials evocats o Respostes Auditives del Tronc Cerebral (ABR, Auditory Brainstem Responses) i comporten un temps de latència i una durada curts. Això permet examinar la sensibilitat de percepció de les freqüències de determinades senyals acústiques i establir l'audiograma de l'animal. En el cas d'un cetaci varat en rehabilitació, l'anàlisi d'aquesta percepció és fonamental per estimar la seva capacitat per utilitzar correctament el sistema biosónar i evaluar les possibilitats de supervivència després de la seva alliberació.